El jardí secret. Frances Hodgson Burnett (2017) Barcelona: Viena ediciones.
Organització de la història:
Hi ha un decalatge important entre el temps de la història (tot el que viu la Maria des de la Índia fins al Regne Unit) i la narració de la recuperació seva i d’en Colin.
Està conformada per una trama sense desviacions (analepsi o prolepsi), a vegades amb tendència a la narració iterativa segons quin episodi (mort de la mare d’en Colin, tancament del jardí…)
Veus que expliquen la història:
El narrador es dedica a donar un sermó sobre el tema, a jutjar les conductes dels personatges i a fer-nos saber com cal comportar-se. La història traspua moralina. [Exemple més evident tot el primer paràgraf de la p. 329]
[La narradora a banda de ser omnipresent sota el format extraheterodiegètic―tercera persona―, mitjançant un estil indirecte on gairebé tot sembla subordinar-se a l’arquitectura de l’obra que sembla que només la sap la narradora (de fet la focalització externa és constant durant tota la història) i cap altre personatge. La relació que té la narradora amb els fets és ulterior, és a dir, ja esdevinguts i que pel clàssic contracte ficcional poden acceptar com a lectors rebem aquesta informació revelada gràcies a la narradora (i l’autora, és clar)]
Personatges
Hi ha massa personatges o són poc atractius per a nens d’aquesta edat.
[Això quant a l'època històrica on la Índia encara era una colònia britànica, i un sistema francament impermeable de classes. No hauríem de menystenir el caràcter tràgic dels orígens de la Mary, mare que no la volia ni l’estimava, la pest i l’abandonament; a banda de les seves habilitats per a gestionar el jardí, el permís que gestiona davant del senyor Archibald Craven (crec que el més caricaturitzat per l’autora) i com pot manipular el seu entorn per a mantenir en secret el tema del jardí, com si fos el cap visible d’una secta o quelcom semblant]
CRONÒTOP:
Es bastant present el cronòtop del saló i el castell, no només per la constant jerarquització social entre personatges de primera i el que els han de servir i obeir, sinó perquè els diàlegs s’encarreguen principalment d’eliminar la intriga; a banda que les trobades narratives són cada vegada més planificades i gens espontànies.
També hi hauria la possibilitat del cronòtop idílic entre els personatges relegats: Mary Lennox (per la seva condició d’órfena), Dickon amb els seus dotze germans i mare (classe), Martha (classe), Ben Weatherstaff (classe), el pit-roig, Colin (per motius mèdics) i si volem un nucli més significatiu simbòlicament, conformat només per aquells que puguin accedir al jardí secret.
Hi ha unes quantes marques topogràfiques per a plantejar un recorregut físic amb el grup classe que es mediï aquesta obra: la mansió de Misselthwaite, Índia colonial, Anglaterra, Londres, Yorkshire, .
Viabilitat de mediació a l’aula:
Dr. Slump. Akira Toriyama (2022) Planeta: Barcelona (primera edició 1980). Vol. 1, 2 i 3.
Organització de la història:
El que explica són fets insubstancials o descripcions de sentiments tòpics.
La història no té ni ritme ni intriga, s’allarga, decau o acaba de manera abrupta.
Adaptat de Colomer, T., Manresa, M., Ramada, L., Reyes, L. (2018): Narrativas literarias en educación infantil y primaria. Pàgines 189-191. [Tot el text en negretes a partir d'aquí]
[Els finals dels capítols no estan relacionats majoritàriament entre ells (amb excepcions, és clar) i això al meu parer afecta directament el ritme narratiu, perquè per una banda pot ser desorientador i, per l’altra, la manera abrupta amb la que molt sovint acaben els capítols recorda més al format audiovisual de sèries com Els Simpsons, per exemple]
Veus que expliquen la història:
La veu del narrador no té res d’especial: no és irònica ni pròxima ni insòlita i no manté el lector en suspens, divertit ni horroritzat per com s’explica la història.
[narrador extraheterodiegètic que conta la història des de fora i no hi està implicat (narrador omniscient, en 3a persona). Focalització interna variable, depenent de la situació narrada i del personatge principal d’aquella situació. Aquí sí que mereix un comentari a banda totes les veus que si comenten la història i que fins i tot arriben a qüestionar el gènere o la qualitat de l’obra metaliteràriament o metaficcionalment, princip d’asides dramàtics o intents de gratar la quarta paret]
Elaboració del text i la imatge
El text no és simple perquè busqui aquest efecte estètic, sinó perquè no és literatura. És un guió cinematogràfic: els personatges parlen i el narrador explica què fan.
[Tot i que el narrador és bastant permissiu i no està dins de la història (extraheterodiegètic) crida l’atenció la preeminència del blanc i negre i l’utilització del color selectiu: segons la situació o importància de la història. En ocasions arriba fins a un punt d’estètica expressionista, ocupant tota la vinyeta o una bona part del full. A vegades també hi ha una recreació idealitzada sobretot del dr. Slump, il·lustracions que poden arribar a ser considerades obra d’un altre artista]
Personatges
Els personatges estereotipats s’han desgastat per un excés en l’ús fins a convertir-se en fórmules rebregades.
Els personatges perpetuen estereotips socials de conducta, és a dir que s’espera d’ells que actuïn com ho fan només perquè són nens, immigrants, policies, empresaris…
[Hi ha un nucli de personatges persistent, com qualsevol sèrie de dibuixos animats]
CRONÒTOP: aquí sí que podria identificar-se una mena de patró, ja que cada capítol és una aventura que no sembla durar més d’un dia, algunes hores potser, però no més enllà.
Definir ubicacions físiques no és tan explícit, malgrat el gènere mateix que ens porta directament al Japó i els cognoms d’alguns personatges, però no és definitivament categòric tampoc.
Cal destacar l’evident presència del cronòtop d’autor i lector, mitjançant la incorporació del mon representat al real (el de la lectura) durant la creació de la història i després de la seva lectura.
Viabilitat de mediació a l’aula:
Us. Sara Soler (2021) Bilbao: Astiberri.
Organització de la història:
El pes de la narradora intrahomodiegètica crec que acaba llastant tota l’obra, perquè malgrat l’estructura en quatre capítols bastant definits biogràficament o cronològica, no permet que hi hagi sorpreses, de fet podríem parlar d’una obra d’autoficció (en un sentit tècnic, no pejoratiu) la qual cosa no necessàriament alenteix el ritme de la història.
Per una altra banda, sembla que el temps de la història és molt més gros que el temps de la narració, la qual cosa tampoc és negativa necessàriament.
Veus que expliquen la història:
La veu del narrador no té res d’especial: no és irònica ni pròxima ni insòlita i no manté el lector en suspens, divertit ni horroritzat per com s’explica la història.
[Tot i així és suficientment propera i cardinal per a generar empatia i que com a lectors ens vingui de gust acompanyar la narradora durant la seva oralització, perquè és més com si estiguessin sentint-la que llegint-la durant tot el còmic.]
Elaboració del text i la imatge
L’obra té un argument pla i un llenguatge pobre que no posseeix diferents nivells de sentit ni ofereix riquesa interpretativa. Fàcil de llegir, però un simple consum argumental.
[Quan parlem d’autoficció perquè les primeres cinc pàgines, prèvies a les quatre parts principals ja ens donen a entendre el to biogràfic i fins i tot confessional de la narració, com si fos el fanzine original (recordem que de fet és el nucli argumental d’aquesta obra i aquell text és de 24 fulls) format que sí que el podríem considerar una autobiografia en format còmic, ara bé quan tot esdevé aquesta obra de més de 130 fulls, tot i el glossari final ja parlem d’una ficció basada en un cas de la vida real i explicada en primera persona desde dins de la història mateixa. Tanmateix l’estètica cromàtica és preciosa]
Personatges
Els personatges perpetuen estereotips socials de conducta, és a dir que s’espera d’ells que actuïn com ho fan només perquè són nens, immigrants, policies, empresaris…
[semblaria reduir-se al nucli de les dos protagonistes i els dos bàndols: el de suport i el detractor]
Problemes en la informació inclosa
La forma narrativa només és un pretext per donar informació sobre un tema, de manera que els lectors haurien de saber que no es troben davant d’una obra literària per no sentir-se enganyats.
La narració i la informació no estan ben equilibrades, els petits no entendran la informació i els grans s’avorriran amb la història.
[Justament hi ha més comentaris informatius o reflexius que narració, sembla ser el balanç general sense aprofundir gaire i això podria posar en guàrdia justament a les masculinitats fràgils o aquelles persones detractores de llibres temàtics: bullying, refugiats, LGBTI+, trastorns alimentaris, etc.]
CRONÒTOP: més de cinc anys, menys de deu.
Qualsevol ciutat contemporània.
Cronòtop del llindar molt preeminent, la qual cosa és molt necessària per a un públic lector amb poquíssims i estereotipats referents trans.
Viabilitat de mediació a l’aula:
Mary John. Anna Pessoa (2022)
Barcelona: L’Altra Editorial.
Organització de la història:
Semblaria que de fet la novel·la no podria justificar-se sota el format carta única, és com demanar-li massa a l’estructura, i tot que el temps de la història unos 9-10 anys) és molt més gran que el temps de la narració, que està plena d’analepsi internes (flashbacks) i combina el·lipsi amb pauses, bastant descriptives emocionalment que podrien enganxar segons quins lectors dramàtics o romàntics
Veus que expliquen la història:
La novel·la sembla ser més la veu que la història, com explica, com recorda, com s’expressa, com sent la narradora, no binària? bisexual? En tot cas és la veu d’una novel·la de formació en el sentit audiovisual de coming of age, amb el nucli argumental d’apoderament i transformació identitària de la Maria João.
La protagonista sembla demisexual perquè per enamorar-se prèviament necessita conrear un vincle emocional estable i profund. En el cas d’en Júlio amb les arrels de la infantesa, en el cas d’en Daniel, aprofundir en una relació entre iguals plena de sarcasme i intel·ligència des del primer moment, preponderància a filosofar molt sovint, fins i tot del sentit de la vida.
Principalment és una veu melancòlica: «De vegades m’oblido de la tristesa que em xucla cap endins», però amb el suficient autohumor per a mantenir-nos fidels al relat i al que calgui.
Elaboració del text i la imatge
El format no és únicament epistolar, està farcit d’episodis, anècdotes, acudits, esdeveniments quotidians.
L'estètica de les il·lustracions en general sembla perfecta per donar la sensació de rovellat, no actual. No hauria de ser casual el terme modern vintage que tria la protagonista per anomenar el seu serrell, primer signe de transformació.. Tot i que la primera impressió podria ser l’escriptura d’una carta de l’adolescència produïda des de la vida adulta, hauríem de respectar que la carta la comença a escriure la Maria João pocs mesos després que s’anés de la ciutat de la placeta.
Preferència de marcar amb frases curtes i centrades frontisses emocionals del relat idíl·lic i de llindar de la protagonista (a vegades pot ser fins i tot una intervenció puntual d’un diàleg, un objecte, una onomatopeia, tant és).
Personatges
Hi ha dues tipologies: per una banda els de la infantesa i adolescència (Mary John i Júlio inclosos amb el tercer angle de la Liliana); per l’altra, la colla de Mary John al poble no costaner i on en Júlio és un fantasma que de tant en tant apareix mitjançant text en la pantalla del mòbil de la Maria João.
Importància dels referents familiars de la Maria João. (Reconeixement de la Maria João madura i funcional)
Curiositat de tots els cognoms d’en Júlio atribuïts per la protagonista: Pirata, Petaner, Bandit, Canalla. Mentre que en Daniel només megaAplatanat (per allò del batut)
Problemes en la informació inclosa
Crec que hi ha un equilibri (a vegades fràgil a favor dels sentiments) entre el que es narra i el que es sent i pateix la narradora protagonista (intrahomodiegètica).
CRONÒTOP: uns deu anys el temps de la història, mentre que el temps de la narració sembla ser na asseguda i escriure la carta tot de cop fins a buidar el pap literalment.
Podríem precisar alguna ciutat mediana costanera de Portugal, perquè hi ha alguna marca de Brasil com quelcom exòtic (l’accent d’aquella dependenta de la botiga de gelats). Dins d’una urbanització: tot el ressò que pot produir segons com allò de la placeta. Seria una mica agosarat sospitar qué la ciutat fos Lisboa perquè el dia que se’n va, la Maria João va veure des del cotxe el Crist Rei des de lluny i des de prop.
Si visualitzem l’estructura de la novel·la en quatre parts: serrell (inici de l’adolescència), menstruació, habitació buida abandonament de la ciutat i de la casa (i del pare), Maria João (qui deixa enrere la caixa 2 del trasllat que deixa molt clar com es diu i que pot gaudir de l’amor no només romàntic). Tot plegat podríem discutir si hi ha una barreja entre el cronòtop idíl·lic i el cronòtop llindar. Tot acaba amb el seu nom conquerit i una onomatopeia: PAM
La Maria de visita cada quinze dies a la ciutat i ni una trobada amb en Júlio. Quatre mesos sense veure’l des de l’anada.
La carta dins la carta. p. 126 ens dóna a entendre que la protagonista escriu la carta i alhora viu la seva nova vida de Maria João, d’actriu de teatre, de parella d’en Daniel.
Viabilitat de mediació a l’aula:
La remor de les onades. Yukio Mishima (2011). Barcelona: Ara Llibres
De com el narrador ens presenta l’ambient que només té un pes narratiu sinó més aviat poètic i molt arrelat a la natura i a l’espiritualitat.
Durada de la sortida dels pescadors (a trenc de l’alba i tornada al vespre) em va sobtar perquè dins del meu imaginari tornen per a dinar normalment.
El pes que tindrà pel protagonista ser orfe de pare, fil de bucejadora (com la padrina de la Hatsue) i que ja queda marcada a la vila com la dona de…
Una Hatsui que el primer que trenca és l’estereotip de la noia de casa bona qui mai portaria un sobre (el del Shinji) I artífex del sistema de cartes clandestí, sota la col·laboració d’en Juukichi. De fet és una narrativa compartida a la barca entre pescadors i patró (mitologia inclosa del príncep Deki)
CRONÒTOP: pocs dies fins el sisè capítol.
El temps de la narració coincideix amb el temps de Utajima i la badia d’Osaka?
Cap de Benten, port de Toba, Okinawa a 1900 Km de distància (són verificables). Així com Chita (far), Toyohama i Tokio.
Oizaki de Sima o cap de Daio (origen de la padrina de Hatsue)
Absència de gossos (fins i tot de carrer per a no molestar al déu)
Tan a prop de Wakayama (masacre dofins documental, Taiji)
Com a molt la durada de la història és de tres o quatre estacions. Però hi ha pistes que revelen que com a mínim un parell d’anys.
Després de la guerra del Pacífic i de la de Corea. (4 d’abril de 1954 quan s’acaba de narrar o d’escriure la novel·la)
Obsessió del narrador pels pits de la Hatsue i després de totes les bussejadores (objectivització i cosificació i la poncelles de la verge p. 143-145).
Divisió sexual (patriarcal) del treball, les dones preparen arròs, busquen aigua, recullen algues, i a l’estiu bussegen (p.76)
El poder de l’associació juvenil i d’en Yasuo. Intent de violació o violació plena d’el·lipsi de la Hatsue (inversemblança del desenllaç amb la vespa).
Escena gairebé gore del bany públic i el pare de la Hatsue, Terekuchi Miyata (el vell Turu). En contrast gairebé totes les dones narrades no tenen cognoms propis…
Versemblança de la confirmació de la no-lletjetat de la Chiyoko com a desembarbussament argumental de tota la novel·la. Confessió escrita a la mare de la Chiyoko (també sense nom) d’escampar la fal·làcia amb en Yasuo.
Intent de la mare d’en Shinji (encara sense nom) d’arreglar el tema sentimental dels fils.
Ni entre elles s’adrecen pels seus noms, és a dir, invisibilització quan la mare de la Chiyoko (o la dona del faroner) va a parlar amb el vell Turu (cosa bastant inversemblant si tothom es coneixia) i la comitiva de sis bussejadores (amb poder moral) Al costat del coratge guanyat pel Shinji en Okinawa.
Els malsons de les bussejadores inexpertes d’orelles de mar.
El capità d’en Shinji mariner, creien de la secta budista Hokke.
Premonició del desenllaç: carta que rep en Shinji al Kamikaze-maru.
Al final de la novel·la guanya la força i el coratge més que l’amor? Una lectura més oberta pot suggerir-lo, com si l’amor romàntic és un pretext narratiu, però que l’estat de les coses es mou per una altra sintonia.
Viabilitat de mediació a l’aula:
Comments