Trucant a les portes del cel, Jordi Sierra (2006). Barcelona: Edebé.
Organització de la història:
Tres parts gairebé simètriques de sis capítols cadascuna treta la segona part amb set. La novel·la manté un ritme narratiu àgil i el final tancat, tot i que previsible, contradiu l'esperit d’aventures i drames que hi ha a la història principal i secundàries durant tota l’obra; alhora aquest final també es podria considerar obert si només es considera que la història principal és de la Sílvia cooperant .
Informació inclosa:
Hi ha prou referències a pel·lícules i obres literàries per arribar a la conclusió que el desig de l’autor és més des de l’orgull de trajectòria cultural que de diàleg intercultural i intergeneracional. Tanmateix, hi ha connexions entre poesia i música occidental dins de les preferències d’un personatge tan importat com en Mahendra, l’amo de Pashbar.
Veus que expliquen la història
No obstant la veu monopolitzadora d’un narrador extraheterodiegètic que sap de tot (el que narra i el que deixa de narrar, en ambdòs casos d’una manera ulterior tot i que no està implicat en els fets), aquesta novel·la és una oportunitat per introduir-se en un país-continent com pot ser l’Índia amb tot el que allò implica… fins i tot espiritualment.
També s’ha de reconèixer que gràcies a la presència sovintejada dels diàlegs, la narració es fa més lleugera i li dóna més versemblança al contracte ficcional que necessita aquesta obra en particular per la manera com està dissenyada i narrada. Així com la presència poc freqüent d’algun correu electrònic.
Personatges
Dins del tòpic de l’amor hi ha per una banda un quadrilàter bastant perimetrat: Sílvia Prats, l’ Artur, Leonardo Martín i en Mahendra. Per l’altra: l’Elisabet Roca i en Llorenç Giner.
Un punt a treballar com a consolidació de la lectura literària és la Focalització interna variable: és a dir, el narrador focalitza en dos o tres personatges, normalment protagonistes. (2 o 3 personatges). En aquest sentit, entendre la tècnica de focalització narrativa on és el narrador qui dirigeix l’atenció del lector cap a un o altre personatge (o situació) i decideix en quin grau ens endinsa en el seu interior o no.
CRONÒTOP
Es pot identificar amb força facilitat el cronòtop de l’umbral, fins i tot de cruïlla d’umbral atès que les ruptures vitals ―i més aviat transformacions sobretot de la protagonista, el seu pare i el seus amors utòpics―són prou significatives en la trama narrativa. En aquest sentit la Sílvia com una força argumental centrifugadora.
Comentarios